Wednesday, April 29, 2009

CRÒNIQUES - PARADA TÈCNICA

Que sí, que tal com deia Don Hilarion a la sarsuela "La verbena de la paloma", "las ciencias adelantan que es una barbaridad", però quan una averia es presenta, perquè mai avisa, doncs no hi ha "adelanto" que valgui, i només resta que esperar.
I és el que m'ha passat a mi. A la pantalla del meu ordinador se li ha fos la bombeta que la il·lumina, i a reparar toquen. I mira si m'ho reparen lluny. Ves per on, el portatil ha traspassat fronteres i en aquests moments fa una cura de repòs - reparació al País Basc.
I jo tota ufanosa em pensava que amb màxim quinze dies ja estaria enllastit el tema, i pel que sembla, la durada anirà per a les tres setmanes... i esperem que no sigui més.
Total benvolguts lectors, les meves sinceres disculpes per no posar al dia Cròniques, però com es deia abans quan només hi havia dos canals de TV, "averia motivada per causes alienes a la meva voluntat" (ho deien en castellà, és clar).
Tinc pendents la meva darrera visita a Ca l'Arenas, el concert dels Madrigalistes, l'exposició de punts de llibre de la Sant Lluc, la presentació del llibre del Sr. Llobet "Les cartes del Capità Moreu", i el que s'afageixi, que gaire bé formarà part de Cròniques endarreridas com l'any passat.
Espero que no passi de tres setmanes, i que ben aviat em pugui posar al dia.
Reitero les meves disculpes, tot agraint als amics lectors la seva fidelitat.

Wednesday, April 15, 2009

MISCEL·LÀNIA CONTEMPORÀNIA A L'ÀMBIT ZERO
















La planta baixa de l'Ateneu Caixa Laietana presenta fins al proper 10 de maig Heterogenis i Singulars, una molt atractiva mostra d'art contemporani, que ompla les parets de l'àmbit zero, com una mena de “continuïtat” de Qu4tre; són sis els artistes que hi exposen.

Les portes de la sala es varen obrir el passat 8 d'abril, dimecres sant, fet que va propiciar la inexistència de l'habitual acte d'inauguració. La copa de cava, però, no va faltar, la qual cosa va ser molt d'agrair pels quatre gats presents, a destacar alguns dels artistes que hi exposaven (Uve Geest, Yolanda Martín. Gabriel Rigo, etc.), demès de Marta Duran, Josep Serra, la que subscriu aquest comentari, i Pere Pascual o “Sua Eminenza reverendissima”, la crítica oficial única, indivisible personal e intransferible de la ciutat de Mataró, (Ei, amb carinyo, eh Pere, però és que avui estic inspirada). És a dir, els esmentats en darrer lloc, afortunadament força habituals en les inauguracions.

Així doncs, sense discursos però amb la gola mullada gràcies al Parxet, l'escàs públic present a part “d'arreclar el país”, varem poder contemplar una mostra on la diversitat seria el nexe d'unió de la mateixa, destacant que el títol donat a la mostra és del tot encertat.

Una mostra contrastat, rica en matitzos, no exempte d'impacte visual, especialment en l'obra de Yolanda Martín (Barcelona 1968), on a base de taques de color, realitza una composició quasi barroca, i es ben curiós que la mostra hi impera cert “barroquisme”, tant en la temàtica com en el tractament cromàtic.

L'obra presentada dels sis autors és ben recent (2006-2008), i el format és gran (a partir de 90 x 60 cms).

Com s'acaba d'esmentar Martín ens mostra una obra coral, de potencia cromàtica – domina el vermell – de formes molt esponjoses, sinuoses... heteres que atrauen immediatament l'atenció de l'espectador (Sinergia I, II o III – acrílic s/fusta).

Lluís Pericó (Barcelona 1958) ens transporta a paisatges nòrdics, a boscs frondosos, plens de la fusta dels arbres. És una obra densa, aparentment senzilla en la contemplació, però veritablement plena d'una subtil complexitat psicològica, Liquen – oli i tinta/tablex - i fregant el misticisme amb Estiueig (oli i tinta s/fusta)

La singularitat de la mostra – domina l'abstracció – és el figuració de Gabriel Rigo (Barcelona 1947), una barreja del barroquisme de Rubens, amb “goyisme” de Francisco de Goya amb al seva sèrie Caprichos, tot plegat adovat amb uns quants tocs molt mediterranis. Una obra costumbrista, plena d'ironia, un cert sarcasme, de moviment i amb reminiscències oníriques (El sueño de Platón oli s/tela). No obstant, la seva obra es pot resumir amb el títol d'un dels seus quadres: En el umbral de l'Arcadia

Núria Guinovart (Barcelona 1961) ens presenta l'estructura de l'abstracte. Una obra aparentment de visió freda, distant, uniformada, on el més interessant és el tècnica emprada: ciment asismic, la qual cosa configura un treball novedós en quan a material, permetent a l'artista expressar les debilitats de la condició humana (Fràgil), o preguntar-se el sentit real de la nostra existència (Nosaltres, com qualsevol destí).

Natxo Arteta (Euskadi 1965), presenta una obra lineal, dinàmica, activa, desordenadament ordenada, jugant amb línies, formes i colors. És una obra amb certs tocs de les avantguardes de principis del segle XX – molt llunyans – però en absolut és desconeguda per l'espectador. Els títols també tenen a veure, doncs si be estem davant d'elements de dibuix lineal, (La nit de Sant Joan va caure una pluja d'estels – oli s/tela) o Quan s'ha acabat el ball, on va la gent? - acrílic s/fusta), configuren a l'obra un toc de poètica quotidianitat.

La mostra es completa amb el treball d'Uwe Geest (Hamburg, 1941), on mirant a la llunyania, i amb la utilització de dolces tonalitats pastels, presenta sedimentacions en diferents perspectives, amb presència de petites taques i formes de color (Pen ar bed mixta s/tela) contrastant abruptament amb certa sobre-posició de plànols amb domini de l'obscuritat (Barcelona estava sola- mixta s/tela).

En conjunt una exposició original per ella mateixa, pel seu plantejament i per la combinació d'estils, tant que podria donar lloc a una sèrie anual de “Heterogenis i singulars”, apta tant per la contemporaneïtat com pel classicisme; el públic en general, interessant en l'art, o simplement aficionat a visitar exposicions, que no està massa endinsat en les avantguardes, agraeix més sovint del que ens pensem, mostres d'art de formes clàssiques, que il·lustrin temps passats.

Tuesday, April 07, 2009

LA DENSITAT PICTÒRICA D'ANTONI LLEONART








Les parets de la sala d'exposicions de Caixa Laietana, de la plaça Santa Anna de Mataró, es varen omplir de prop d'una cinquantena d'obres de l'artista mataroní Antoni Lleonart.

Aprofitant l'espai al màxim i sense que cap paret quedi buida, l'artista mataroní, que des del febrer del 2002 no havia exposat a la nostra ciutat, ens presenta una obra paisatgista i també intimista sense una gran variació tècnica, però sí cromàtica i d'enfocament de l'obra.

El passat dijous, 2 d'abril va tenir lloc la inauguració, que va comptar amb l'habitual presència de Jaume Boter de Palau, aquest cop igualment encarregat de fer la presentació de la mostra, i que també ha tingut cura del text del programa de mà.

Sense discurs preparat, el president de l'entitat d'estalvi va fer esment de les tres vegades que Lleonart havia mostrat la seva obra en els espais de Laietana, i de que en poques setmanes, feia la presentació de dues mostres, (l'anterior va ser la de Joaquim Bartra), que artísticament no tenien res a veure, però que sí tenien un nexe comú: tots dos eren amics seus - “L'un és advocat i fa ninots i l'altre el conec des de fa molts anys com a pintor. Lleonart està per damunt de les modes i els “Ismes” i estils, amb una personalitat molt acusada”.

Boter de Palau va fer referència a la gran cultura de Lleonart, i a les moltes de les seves fases artístiques. “Home tenaç i dur, però culte i ens fa pensar en aquell segle de les llums, i del descobriment del paisatge”.

Recordant als artistes anglesos del Barroc, que varen saber donar a la llum pictòrica unes tonalitats úniques (William Turner, J. Constable, etc., ), per a Boter de Palau l'obra de Lleonart té connotacions molt properes a la mateixes, i fins i tot poèticament semblants a l'obra de Lord Byron: “Lleonart té un sentit profund per donar a conèixer a on va. Ell n'és testimoni i fa servir la pintura per demostrar l'existència d'aquests llocs i aquestes coses tan fantàstiques”.

No va deixar de destacar, però, la tècnica pictòrica de Lleonart, basada en els pintors del Segle d'Or espanyol, com Velázquez, etc., “Treballa amb teles dures i amb pintura no massa gruixuda”.

Fent esment a la seva presentació de l'exposició El Casament, on es podia parlar d'una escola mataronina de pintors, i reconeixent que Lleonart és l'excepcióToni Lleonart és Toni Lleonart”, el president de Caixa Laietana va acabar el seu parlament, referenciant novament la personalitat pictòrica del pintor, al igual que la tenien Alcoi o Rovira Brull, “que pertanyien a aquell realisme fantàstic”, a la descripció de la seva pintura: “home d'una pintura forta, defensant els seus criteris fins a les últimes conseqüències”, i al fet que esperava que ara que Lleonart ha deixat la seva activitat laboral, podrà dedicar més temps a la pictòrica.

L'acte de presentació va acabar amb paraules d'agraïment d'Antoni Lleonart, especialment a la seva esposa Rosa, a Iago Vilamanyà pels seus consells i a l'juda rebuda per emmarcar l'obra.

Visitar l'exposició d'Antoni Lleonart és com endinsar-se en mig d'un bosc fantàstic, quasi oníric de conte del segle XIX, no exempt de cert misteri i curiositat.

La necessitat de Naturalesa que té l'home, l'artista ens la transmet per mitjà de la visió i la pinzellada àgil i nítida, amb una potent força expressiva, sense detall, lluminosa, però -i aquí no coincidim amb Boter de Palau – sense l'encís del Barroc; ben al contrari, ens trobem davant una llum molt i molt contemporània.

Lleonart domina amb plenitud tots els formats, i si bé es recrea molt més en els paisatges, sap donar a la solitud i intimisme del bodegó, una sobrietat plena de tonalitats clares – les peces que componen el bodegó – com fosques – els fons i l'entorn de la figura pintada – de visió amb tocs i cromatisme plens de romanticisme.

L'obra principalment abraça els anys 2007 i 2008 i denota en algunes peces certa celeritat, excessiva pressa per acabar-les, especialment en el paisatge. No obstant i això, frapen a l'espectador els treballs dedicats a Libia i Grècia, especialment, per les tonalitats pastels.

Sí bé a l'any 2002, la pintura de Lleonart es caracteritzava per una austeritat implacable, i una visió planera del paisatge en aquesta mostra, veritablement hi ha un desig d'introspecció en quan a profunditats de boscos, i llunyania panoràmica, doncs és una obra que cal mirar de lluny – el format gros – i de ben a prop el format petit.

En conjunt una obra densa, per la quantitat de treballs exposats, equilibrada en la basant tècnica, no exempt de certa monotonia.

L'exposició romandrà oberta fins al proper 10 de maig d'enguany.